hores tristes de prat-cat

Quan el 14 de març de 2020 es va declarar l’Estat d’Alarma a Espanya a causa de l’expansió del virus Covid 19, la societat es va submergir en un estat de confinament i va començar a viure sota un estat definit pel Govern com a “Nova Normalitat”. El país sencer es va parar, les persones van quedar recloses a les seves cases, les ciutats van adoptar un aspecte fantasmal sense vehicles ni persones transitant pels seus carrers mentre els morts morien en solitud a les UCI dels hospitals. A poc a poc vam aprendre l’ús d’una màscara sanitària, l’alcohol hidroalcohòlic i a respectar la distància social de seguretat.

Tan aviat com va esclatar aquesta situació vaig decidir quedar-me al poble on visc, El Prat de Llobregat, i explicar el que succeïa al voltant de la meva casa. El virus no anava a diferenciar entre territoris i vaig considerar important quedar-me en el meu lloc per a explicar com afectava aquesta pandèmia al seu parc agrícola, a les seves gents, els seus sanitaris fent visites domiciliàries, les seves nits buides il·luminades per les creus verdes de les farmàcies de guàrdia, els enterraments en solitud, etc. També explicar com la vida s’adaptava a tota aquesta crisi sanitària i com es progressava a mesura que avançaven els mesos amb un Nadal estrany, l’arribada de les primeres vacunes, o la celebració d’un referèndum celebrat baix estrictes normes de seguretat.