Silvia Prió és de Barcelona, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, posseeix Esment d’Honor en el Grau Superior de Fotografia i una diplomatura de Cinema Documental per la UIB.
Apassionada per les relacions humanes i l’estudi de la societat a través de la fotografia com a mitjà de recerca antropològica i experimentació artística, desplega treballs que mediten sobre la identitat buscant interpretar noves realitats desvinculades dels tòpics. La seva mirada es dirigeix cap a mons que qüestionen el significat de les fronteres físiques i psíquiques.
Treballa de professora de fotografia en Grau Superior de Fotografia. També exerceix de professora de fotografia convidada en universitats europees realitzant nombrosos projectes.
Ha participat en diferents tallers amb Alberto García Alix, Paco Salines, Eduardo Momeñe, Isabel Muñoz, Oscar Molina, Joan Fontcuberta i Bruce Gilden entre altres.
Ha estat seleccionada en el Festival Imaginària, Barbara Weill, Menorca Doc Fest, Descobriments PhotoEspaña, Athens Photo, Premi Ciutat de Mallorca, Fòrum Ca Basté, Foto Fest Paris, Encontro artistes novos, Festival Pa-*ta-*ta, CAF, Fotonoviembre, Encontros dona Imatge Braga i Emergent Lleida entre altres.
Ha estat premiada Premi Michael Horbach, Visualkorner Pati Llimona i Festival Pa-*ta-*ta. Ha estat ponent a Formentera fotogràfica, Menorca Doc Fest i Pa ta ta Festival. Forma part del col·lectiu Women Photograph dels EUA i del col·lectiu No sense fotògrafes entre altres.
La Cultura Romaní constitueix, des de fa segles, una part integrant del patrimoni cultural europeu. Els Gitanos han viatjat, a través d’Europa (i del món), adoptant elements culturals dels països d’acolliment i contribuint a enriquir el patrimoni cultural i la història dels països en els que s’han instal·lat. No obstant això, la cultura i la història del Poble Gitano segueixen sense ser degudament conegudes.
A Europa les arts endevinatòries formen part de la cultura popular, almenys fins a mitjan segle XV, moment en el que la sanció eclesiàstica, el converteix en un art ocult. La bruixota gitana apareixia llavors llegint la mà de la bella dama de pell blanca. En els suburbis de Bucarest, coexisteix un gran col·lectiu de dones gitanes que continuen desenvolupant ancestrals arts endevinatòries. La població romanesa, encara que recela de la comunitat gitana, recorre a elles amb una certa naturalitat i no dubte a sol·licitar els seus serveis, que es publiciten a la premsa romanesa a més de les xarxes socials. Aquests rituals es transmeten de mares a filles, generació rere generació. Aquesta tradició no està recollida en cap llibre, sinó que s’ha transmès oralment i amb l’exemple. La dona gitana, més enllà de la mitificació, troba en la quiromància i el tarot un manteniment i una manera de guanyar-se el pa dia a dia.
Tigancă Vrăjitoare presenta, des d’una perspectiva actual, una visió poètica del món màgic d’aquestes dones que, durant segles, han estat propietàries del llinatge de l’art de la clarividència. Buscant les connexions del concepte de la màgia d’aquest món tradicional, amb el de les noves formes de comunicació en el nostre món actual. El projecte qüestiona la universalitat del pensament racional i fa d’altaveu d’un feminisme marginal.