sobrevivir a los campos de fresa – cat

Aquest treball foto periodístic pretén evidenciar els abusos i la vulneració de drets als que es veuen exposades les dones d’origen marroquí contractades per a la recol·lecció de fruits vermells produïts a la província de Huelva, Espanya.

Les primeres informacions sobre la vulneració dels drets de les treballadores temporals marroquines recol·lectores de maduixa es remunten a principis dels anys 2000, quan es va posar en marxa el sistema de contractació en origen per a satisfer les necessitats de mà d’obra per a la recol·lecció de fruits vermells a Andalusia. Entre 2018 i 2019 algunes d’aquestes dones van denunciar a dues empreses de Huelva per impagament, males condicions laborals, abusos i agressions sexuals. Aquestes denúncies van escalar fins a convertir-se en casos judicials.

Un equip de periodistes va desenvolupar durant un any una recerca per a documentar i denunciar les violències que sofreixen les dones contractades al Marroc. Aquest recorregut fotogràfic i testimonial acompanya a Fàtima, i Hasna des dels seus pobles rurals d’origen travessant el mediterrani a la recerca d’un salari digne que els permeti sostenir a les seves famílies, recull les denúncies de Drisiya, Aisha i Salima i aporta evidències sobre les condicions laborals en les explotacions agrícoles. Els abusos sustentats en les condicions d’empobriment d’aquestes dones enriqueixen a les empreses del sector en l’Estat espanyol.

Entre 14.000 i 19.000 temporeres marroquines viatgen cada any del nord d’Àfrica al sud d’Espanya per a treballar durant uns mesos en els camps de fruits vermells a canvi d’un sou digne per a poder mantenir a les seves famílies. Migren a la província espanyola de Huelva amb visat per la via de la contractació en origen, però, malgrat l’estructura legal que les empara, algunes pateixen tot tipus d’abusos i maltractaments una vegada arriben a les finques agrícoles. Les jornaleres que s’han atrevit a alçar la veu denuncien casos d’explotació laboral, assetjament i agressió sexuals.

En els tres o quatre mesos que solen estar a Huelva, les dones marroquines generen ingressos per a alimentar als seus fills i a la seva família durant tot l’any. Aquesta regió espanyola, confrontant amb Portugal, és responsable de la producció nacional del 98% de fruits vermells.

“El conveni col·lectiu del sector és el que està pitjor pagat de l’Estat. Cada vegada hi ha menys espanyols treballant en els camps, però els fruits vermells continuen sent el motor agrícola de la zona i, per això, contracten dones al Marroc ja que elles l’aguanten gairebé tot”, explica José Antonio Brazo Regalado, representant del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) a Huelva.

La majoria de les dones entrevistades expliquen que les promeses sobre les condicions de treball durant el reclutament al Marroc no tenen res a veure amb la realitat que es troben quan arriben a Huelva: casetes d’obra on viuen amuntegades fins a 18 temporeres, hores de treball sense remunerar, insults perquè treballin més ràpid sota l’amenaça de quedar-se sense un dia de sou i la resistència dels seus superiors a portar-les al metge quan pateixen problemes de salut.

A vegades, fins i tot, són induïdes a exercir la prostitució per altres treballadores de l’empresa amb homes “interessats” en els seus serveis o sofreixen coacció sexual. Així ho testifiquen les veus de Aisha o Salima (noms ficticis per a protegir la seva identitat) i els documents judicials dels casos obtinguts al llarg d’aquesta recerca periodística. La seva vulnerabilitat, la majoria de les temporeres contractades són pobres, analfabetes i amb fills menors al seu càrrec, adoba el terreny a tots aquests abusos i maltractaments.

Malgrat conèixer els perills als quals s’enfronten, milers de treballadores decideixen creuar l’Estret. “Al Marroc, les jornaleres s’exposen a hores extra no remunerades, insults, assetjament sexual, la prohibició d’anar al lavabo i a haver d’esperar molta estona abans que vingui el transport que les portarà a casa una vegada acabada la jornada”, explica Ayachi Kazali, membre a Larraix del sindicat més important del Marroc, la Unió Marroquina del Treball (UMT).

“La situació és més o menys la mateixa aquí [el Marroc] que allí [Espanya], però almenys a Huelva cobren més”, assenyala el sindicalista en relació amb els 73 dirhams (7 euros) diaris que se sol cobrar al país nord-africà enfront dels 40 euros que es guanya a Espanya.

En 2020, no obstant això, l’arribada massiva de treballadores marroquines a Huelva es va veure frenada per la pandèmia global del coronavirus i el tancament de fronteres entre Espanya i el Marroc. El 25 de març, quan tan sols 7.000 jornaleres havien arribat a Espanya, el Govern de Pedro Sánchez va anunciar que suspenia els procediments de contractació en origen durant la vigència de l’estat d’alarma i mentre es mantinguessin les restriccions frontereres. Aquesta situació va deixar a 11.000 dones sense un treball que ja tenien confirmat.