David Airob (Barcelona 1967) Ha estat fotògraf del diari “La Vanguardia” des de 1990 fins ael 2018. Diari del que va ser Redactor Cap de la Secció de Fotografia. Des de la seva incorporació va cobrir tot tipus d’informacions: Política, Internacional, Esports, etc.
Paral·lelament al seu treball en aquest rotatiu, ha realitzat diferents projectes personals que han estat guardonats en certàmens com: World Press Photo,Sony World Photography Awards, Poy Latam, etc. Premi “Agustí Centelles” de fotoperiodisme. Ha publicat en revistes internacionals com: TIME, Paris-Match, Der Spiegel, A-Magasinet, etc.
El 2013 inicia la seva etapa com videògraf co-dirigint el curt “Calci Storico” pel qual rep un premi World Press Photo i POY Latam en la categoria de “Multimèdia” així com “Best Documentary” en el certamen “Barcelona Sports Film Festival”. El 2014 estrena el seu primer llarg “La Caixa de Llumins”, documental basat en l’experiència personal i professional del fotoperiodista espanyol Joan Guerrero.
Recentment ha presentat el llibre “Hores de Prat” que reflecteix un any en la vida del Prat de Llobregat, lloc on viu.
La vida quotidiana del Prat té nom de dona. Una dona sàvia, forta i valenta, i els seus carrers es pinten amb les mirades dels aquí van néixer i els que aquí han trobat el seu espai on viure, créixer i estimar.
“Hores de Prat” sorgeix pel pur plaer de fotografiar el proper, el que ens envolta, el quotidià. Posteriorment un encàrrec el va convertir en un projecte de llarg recorregut, i encara que es va iniciar al gener del 2020 va estar en guaret durant dos anys a causa de la pandèmia esperant reprendre la vida normal. Finalment es va elaborar principalment en 2022.
Un lloc on cada dimarts un jove s’assenta als peus d’un cavall, tanquen els ulls i conversen. On s’imparteixen classes de literatura en un bosc i veïns es reuneixen en una plaça perquè no comparteixen que algú vulgui ampliar l’aeroport. La vigilància d’uns pares el primer dia d’escola del seu petit. El Capità Amèrica acompanya a unes dones magrebines, en Nacho retorna a la vida a una petita tortuga, un pare transmet al seu fill l’amor pels animals. A les nits existeixen cinemes sota les estrelles, una parella s’estima a l’interior d’un cotxe en un pàrquing mentre s’enlairen els avions. Un home espera davant la mar que la sort l’acompanyi i pugui pescar algun exemplar.
La fotografia documental exerceix aquesta funció tan necessària com és el recordar per a no oblidar i per a això convida a perdre’ns, a caminar, a mirar en silenci i tornar-nos a perdre a la recerca d’aquella fracció de segon que, com diu el meu volgut i admirat Joan Guerrero, conjumini “ànima, cor i vida”.