Fotoperiodista freelance espanyol especialitzat en temes de migració, refugiats i drets humans amb seu a Barcelona. Les seves imatges s’han mostrat a Espanya, Itàlia, els Estats Units, Alemanya, França i el Brasil, així com en diverses revistes internacionals i locals, com El País, La Vanguardia, El Cultural, Diari Ara, Vanity Fair, La Repubblica, L’Espresso, CNN Photos, 6mois, The New York Times, The Finacial Times, Time o Al Jazeera, entre d’altres.
Ha col·laborat artísticament amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre Cultural Internacional Oscar Niemeyer, el Museu d’Història de Barcelona i el Museu d’Història de Saragossa.
Actualment treballa amb diversos diaris i agències de fotografia internacionals, com Getty Images.
Al voltant d’unes sigles pot armar-se un relat.
En aquestes gairebé dues dècades coneixent i fotografiant a joves arribats a Espanya i que intenten arribar a la fortalesa europea, m’he adonat d’alguna cosa: “La desprotecció institucional i social continua existint o és fins i tot pitjor que abans. Les lleis espanyoles i internacionals diuen que els nens i nenes han de tractar-se abans com a tals que com a migrants. Això s’incompleix sistemàticament. Aquests nens i nenes són la baula més feble”.
L’odissea del viatge, els obstacles, les humiliacions i a vegades les pallisses, fan que la seva experiència pesi molt més. I també la seva càrrega emotiva. Això ajuda a explicar el seu caos psicològic i vital.
A partir d’aquesta vintena de fotografies, faig un recorregut per la migració cap a Espanya des d’inicis de la dècada de 2000 i relat, en primera persona i de prop, qui són aquests nens que s’amaguen sota un fred acrònim.
Passant per ciutats des del Marroc a Espanya, des de Fes, Al Hoceima, Tànger, Ceuta, Melilla, Almeria o Barcelona.
Una sèrie de tòpics i simplificacions. Per exemple, MENA: menors estrangers no acompanyats. Ens hem acostumat al fet que els titulars de premsa usin aquest acrònim en un context borrós i, gairebé sempre, lligat a problemes d’ordre públic.