Until the Corn Grows Back és un projecte a llarg termini que explora la fam i la lluita per assegurar l’alimentació en comunitats maies indígenes de Guatemala, un país on un de cada dos infants pateix desnutrició crònica, la taxa més alta d’Amèrica Llatina i el Carib. Més de quatre milions de persones no tenen accés regular a aliments suficients, mentre que l’agricultura de subsistència, base de la vida rural, s’ha vist greument afectada per sequeres prolongades i l’esgotament del sòl. El blat de moro, element central tant en l’alimentació com en la identitat cultural, es troba al cor d’aquesta crisi.

La fam a Guatemala no és només el resultat de pressions ambientals, sinó també de desigualtats estructurals profundes. Les comunitats rurals indígenes afronten un accés limitat a la terra, a l’aigua, a l’atenció sanitària, a l’educació i a les infraestructures, a més de condicions laborals precàries i abandonament polític. A mesura que les collites fracassen, moltes famílies es veuen obligades a migrar: primer dins del país, a través de feines temporals en plantacions de cafè i canya de sucre, i, cada vegada més, fora de les fronteres de Guatemala. La migració es converteix en una estratègia de supervivència, però les feines físicament exigents i sovint perilloses disponibles per als migrants solen estar mal remunerades i no garanteixen una alimentació regular i suficient. La desnutrició crònica, sovint descrita com una “assassina silenciosa”, provoca danys físics i cognitius irreversibles als infants abans dels dos anys, els debilita el sistema immunitari i perpetua els cicles de pobresa, desplaçament i exclusió.

Juntament amb l’escassetat, aquest projecte documenta també les respostes que sorgeixen des de les mateixes comunitats. Grups indígenes, especialment dones, estan recuperant sabers agrícoles ancestrals mitjançant bancs comunitaris de llavors, la protecció de varietats natives de blat de moro, la reintroducció de cultius resilients i altament nutritius, com l’amarant, i el desenvolupament d’iniciatives agrícoles col·lectives. Basades en sistemes de coneixement vius i en una relació estreta amb la terra, aquestes pràctiques ofereixen formes impulsades localment per recuperar el control sobre la producció d’aliments i reduir la dependència en un context de pressió creixent sobre els sistemes alimentaris.