Tenia 14 anys quan un home em va arrabassar alguna cosa que em pertanyia a la pista 3 de l’Esportiu Xochimilco, a Ciutat de Mèxic. Vaig sortir amb bicicleta. Vaig tornar ferit, però en silenci. Vaig intentar tornar a casa, però em vaig perdre pel camí, en mi. No vaig saber com tornar a la meva llar. Ni al cos, ni a la veu. Durant 22 anys vaig guardar silenci després d’un abús sexual.

Fins fa poc no vaig descobrir al Google Maps que aquell lloc gairebé no era ni a catorze minuts de casa meva. Vaig pensar que aquí m’hi esperava el refugi, però en tornar vaig entendre que en aquesta casa també hi habitava la solitud i el silenci. Per por, no vaig poder dir als meus pares el que havia passat. Creia que el silenci em protegia, però només va aixecar murs entre nosaltres.

Avui torno amb una càmera al lloc, ja no com un adolescent confós, sinó com a supervivent. La figura masculina apareix en les fotografies com una presència fantasma: clandestina, inquietant, inevitable. No la vaig buscar. Es va filtrar sola, com si el record la invoqués. Casualitat? Aquesta sèrie no és una resposta, és una cicatriu oberta que va trobar forma en la imatge.

Els mapes intervinguts de Google Maps, cada traç vermell sobre el territori, són registres de rutes perdudes, distàncies emocionals, camins marcats per la por. Com de lluny estava realment? I si el perill també habita a prop, fins i tot a casa? Aquest treball és un intent de comprendre com el trauma deixa marques invisibles, però persistents.

Vaig convidar altres supervivents a compartir les seves històries: Qui ha viscut un abús sexual? Quina edat tenien? On era el seu refugi?

La pérdida no busca consol, sinó mirada. És el rastre d’una veu que, a la fi, s’atreveix a dir: això em va passar. Potser, en aquest viatge, podrem trobar junts alguna cosa que hagis perdut.