José Colón
Sevilla, 1975
És un fotògraf documental i fotoperiodista freelance espanyol especialitzat en conflictes armats, migració, refugiats i drets humans. Amb base entre Barcelona i Ucraïna, des de 2022 treballa de manera continuada al Donbàs, on documenta la guerra des d’una perspectiva centrada en la vida quotidiana sota un conflicte prolongat. Actualment resideix a Kramatorsk, a l’est d’Ucraïna. La seva feina aborda com la violència transforma el territori, l’arquitectura i les dinàmiques de supervivència civil. Ha desenvolupat projectes en ciutats pròximes al front, com Sloviansk, Kostiantínivka, Pokrovsk o Txàssiv Iar, allunyant-se de la cobertura puntual per centrar-se en processos de desgast i adaptació prolongada. Les seves imatges han estat exposades a Espanya, Itàlia, Alemanya, França, el Brasil i els Estats Units, i ha estat publicades en diferents mitjans i revistes internacionals. Ha col·laborat artísticament amb institucions com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Centre Cultural Internacional Oscar Niemeyer, el Museu d’Història de Barcelona i el Museu d’Història de Saragossa. Treballa amb diversos diaris internacionals, periodistes i l’agència de notícies Anadolu.
War, Ongoing
Aquesta sèrie s’inscriu en una tradició documental que entén la guerra no com un esdeveniment excepcional, sinó com un sistema d’organització del territori i de la vida quotidiana. Realitzades entre 2022 i 2026 a Ucraïna, amb focus central a la zona del Donbàs, les imatges se situen en un context marcat per la prolongació del conflicte entre Ucraïna i Rússia, la intensitat del qual no depèn únicament dels combats visibles, sinó de la seva capacitat per transformar de manera permanent l’espai habitat.
Des de 2014, el Donbàs ha estat una regió travessada per desplaçaments, ocupació militar, destrucció d’infraestructures i una erosió progressiva de les fronteres entre la dimensió civil i la bèl·lica. La invasió russa a gran escala iniciada el 2022 va aprofundir aquesta situació, i ha convertit ciutats, pobles i àrees agrícoles en territoris d’adaptació constant. En aquest context, la guerra deixa de percebre’s com una interrupció temporal per convertir-se en una lògica material que reorganitza el temps, l’arquitectura i les formes de supervivència.
Aquest treball evita deliberadament els codis visuals associats al fotoperiodisme d’impacte. No hi ha èmfasi en l’instant decisiu ni en l’espectacularitat de la destrucció. En canvi, les imatges observen processos de desgast: estructures reparades precàriament, espais domèstics convertits en refugis permanents, infraestructures que alternen entre reconstrucció i ruïna. La repetició substitueix l’esdeveniment; la violència apareix sedimentada en el paisatge.
Més que documentar operacions militars o episodis específics, aquesta sèrie examina com la guerra modifica l’experiència quotidiana i produeix noves formes de normalitat sota una amenaça contínua. Les trinxeres, els controls, les barreres improvisades i els edificis parcialment habitables no funcionen aquí com a símbols excepcionals, sinó com a elements integrats en la vida diària. El territori es presenta com un espai de coexistència entre resistència, esgotament i adaptació.
Des d’aquesta perspectiva, el Donbàs no apareix únicament com un front geopolític, sinó com un entorn viscut. Aquesta sèrie proposa una lectura de la guerra des de la seva durada: una condició acumulativa on el temps no avança cap a la resolució, sinó cap a una densificació constant de la incertesa i del deteriorament. No hi ha tancament narratiu ni promesa de desenllaç. Les imatges romanen dins d’un conflicte encara obert, la continuïtat del qual defineix tant el paisatge com les mateixes possibilitats d’habitar-lo.
