En un món que avança ràpid, la vellesa sovint queda en un racó invisible. Els avis, que un dia van ser el centre de les seves famílies i comunitats, es troben en una etapa de la vida marcada per la quietud i, en molts casos, per la solitud. Aquest projecte de fotoperiodisme neix de la necessitat de donar veu a aquesta realitat i posar el focus en aquelles vides que, tot i semblar invisibles, estan plenes d’història, emoció i amor.

Aquest projecte vol explorar aquesta dualitat entre la solitud i l’amor que persisteix. L’amor pels records, pels moments compartits, per aquelles petites coses que encara connecten els avis amb el present. Tot i el silenci, tot i la distància, l’afecte no desapareix. Roman en els gestos, en les mirades, en els pensaments que es repeteixen una vegada i una altra.

Més enllà de la melancolia, “Ombres de la solitud” també vol ser un crit d’empatia. La societat tendeix a oblidar la gent gran, a relegar-la a un espai de desconnexió. Aquest projecte busca fer reflexionar sobre la importància de la companyia, del diàleg i de l’afecte cap a la gent gran. La soledat pot ser inevitable, però no ha de ser una condemna.