Samuel Nacar
1992. És un fotògraf documental i cineasta mediterrani, el treball del qual se centra en la migració, els conflictes socials i el despoblament. Els seus projectes exploren dos aspectes clau de la migració: l’impacte en les comunitats que queden enrere després d’una emigració massiva i les rutes migratòries com a espais de resistència, i posa en relleu la manca de vies segures i les dificultats que afronten les persones en trànsit. La seva obra està profundament arrelada a la regió mediterrània i n’explora les transformacions socials, econòmiques i mediambientals.
Ha treballat com a col·laborador freelance per a Ruido Photo o Revista 5W, entre d’altres. Va iniciar la seva carrera com a periodista independent l’any 2015 a Lesbos, on va cobrir la crisi de refugiats. Des de llavors, ha passat més d’una dècada documentant el sistema fronterer europeu i les vulneracions de drets humans arreu del continent.
La seva feina ha estat reconeguda amb diversos premis, entre els quals destaca la Beca Joana Biarnés pel projecte Cartes a Mariví, sobre la desindustrialització a Espanya i el declivi de les ciutats perifèriques. Actualment, se centra en la desindustrialització i el despoblament a Espanya, així com en l’èxode per la ruta migratòria atlàntica, i analitza com la migració afecta aquells que decideixen quedar-se.
Las sombras ya tienen nombre
A la presó de Sednaya dormíem en la foscor. Mai no sabíem qui s’emportarien. El presoner era colpejat brutalment, de vegades fins a la mort. Al matí, descobríem que la persona del nostre costat havia mort. Feien servir porres elèctriques, barres de ferro, pals, pedres, cables i qualsevol objecte per colpejar-nos.
Aquest és el testimoni de Mohammad Khaled Krayem, un dels supervivents de les presons sirianes. Des de 2011, el règim d’Assad va convertir el seu sistema penitenciari en una arma de guerra per aixafar cossos a escala industrial. Al final, només quedaven cossos trencats i sense vida, despullats d’ànima i dignitat.
Aquest reportatge, amb imatges i entrevistes a nou supervivents, revela aquesta realitat. Tots van ser empresonats en centres de detenció d’intel·ligència; sis van passar per Sednaya. Dos van lluitar amb l’oposició armada, dos van desertar de l’exèrcit i els altres eren civils. Als seus testimonis s’hi sumen entrevistes amb experts, dades d’organitzacions sirianes i visites a llocs clau després de la caiguda del règim: Sednaya, la presó d’intel·ligència militar coneguda com la Branca Palestina i el dipòsit de cadàvers de l’hospital Al Mujtahid, on van arribar desenes de cadàvers. Aquest sistema no sols va empresonar i va matar rebels i desertors. Va ser una xarxa de presons, amb Sednaya al nucli, on van desaparèixer manifestants, metges, activistes, periodistes, personal humanitari, obrers, taxistes i estudiants. Gent corrent usada per la dictadura per sembrar el terror. Aquestes detencions i execucions arbitràries no sols van extorquir milers de famílies, sinó que van enterrar el país en el silenci i van construir una aura de por i secretisme. Va ser una màquina de mort industrial. La trinxera lluny del front on el règim va justificar la seva existència.
