En Toño arribava a casa amb sacs de nous i deia que els hi havia regalat la seva nòvia, Rosa Mary, però Rosa Mary només existia en els somnis de Toño. La casa d’Adolfo i Raúl va ser incendiada pels seus veïns mentre ells eren a dins, a causa de disputes per les terres comunals. La María va emigrar i va deixar enrere el seu únic fill, Emilio. Anys més tard, Emilio moriria a causa de l’alcoholisme que arrossegava des de l’adolescència. A Sabucedo la població de cavalls salvatges s’ha reduït a la meitat els darrers anys, ja que han anat perdent l’espai per on corrien lliurement. Jesús va construir una casa, però mai no hi va arribar a viure. El poble d’Aceredo va quedar submergit sota l’embassament de Lindoso l’any 1992, fet que va tancar un capítol de la vida gallega. Tres dècades després, l’escassetat d’aigua ha assecat l’embassament de Lindoso i han quedat al descobert les restes fantasmals d’un llogaret que antigament havia estat ple de vida.

Totes aquestes històries ressonen a la Galícia rural i a la seva frontera amb Portugal, una terra on el mite i la llegenda modelen un paisatge marcat per l’absència i la lluita dels seus habitants per tirar endavant. Galícia afronta avui l’abandonament del territori i fenòmens climàtics extrems. El 2025 va patir la pitjor onada d’incendis de la seva història, amb gairebé 120.000 hectàrees calcinades. Les sequeres buiden els embassaments, les plantacions d’eucaliptus s’expandeixen acceleradament i els projectes industrials engrandeixen la bretxa entre els desitjos del benefici immediat i la supervivència a llarg termini.

Alén do lago és alhora un treball documental i personal. Tony és el meu oncle, Jesús era el meu avi, Adolfo i Raúl són els meus amics, María era la meva àvia i Emilio era el meu pare. Les imatges neixen als espais de la meva infància, la casa familiar o els boscos on jo jugava quan era nen, i pretenen explorar el pes de l’exili generacional, el silenci i la resiliència. Aquest projecte es planteja com un viatge metafòric a l’ànima d’un territori travessat per la memòria. Galícia hi apareix com un lloc en tensió —entre dolor i fortalesa, llegenda i realitat, cura i abandonament— on la fotografia tracta de capturar un equilibri: aquell en què la resistència i la nostàlgia s’entrellacen, i la terra es converteix en mirall d’una lluita constant per no desaparèixer.